L'Enxaneta

I havia una forta rivalitat entre les dues colles. La colla gran i la colla petita.

La colla gran feia ja mols anys que aixecaven els seus castells torres i pilars arreu de la comarca. La colla petita no feia gaire, encara que en Pau, el cap de colla, es sentia mol orgullós de ser el net del primer enxaneta de la vila. Havien escollit la camisa de color canyella perquè el seu avi deia era el color de la terra, i que treballant els castells com si treballessin la terra, amb esforç i paciència es veien recompensades totes les teves il·lusions.

Encara que li deien la colla petita ja eren un bon grup, tenien prou gent per enlairar castells de nou, però tenien un gran problema, la mainada. L’enxaneta de l’última temporada, que havia sigut una mala temporada, doncs mols castells havien fet llenya, no volia tornar.

Entre la gent de la colla, amics i parents no hi havia cap xiquet prou petit i coratjós per voler fer d’enxaneta. L’acotxadora i els dosos ja eren una mica grans encara que eren molt lleugers. En Pau havia mirat per tot el poble i ja estava desanimat, quan un dia parlant amb en Pere, el segon de la colla, un home fornit que sempre estava a la pinya, li va dir que proves d’anar a l’orfenat de la ciutat com a últim recurs. L’idea no li va semblar malament en el Pau dons s’acostava l’estiu i necessitaven immediatament un minyó.

Va parlar amb la directora de l’orfenat i aquesta li va dir que hi havia un minyó de uns 5 anys, que feia pocs mesos havia arribat, la seva mare havia mort i no tenia família. Era un minyó molt introvertit i trist. En aquell temps no havia fet cap amic, i a penes parlava amb ningú, encara que era bon xaval intel·ligent i obedient. No havien tingut mai cap problema amb ell. El van cridar i li van demanar si volia pertanya a una colla de castellers i li varen explicar el que tindria de fer. En Quim que axis es deia el noiet, no va dir ni si ni no, li era igual. La directora i en Pau van proposar de provar-ho per veure si el nen s’adaptava.

Els entrenaments eren durs per el Quim, tenia que aprendre a trepar per l’esquena dels seus companys, recolzar-se a peus nus en la faixa que duien per poder-se remuntar, però sempre relliscava.

Amb practica i esforç, al final ho va aconseguir, començava l’estiu els entrenaments i les diades castelleres sovintejaven.

Era un problema anar cada vegada a l’orfenat a buscar-lo i a portar-lo, sobre tot els dies que sortien per les rodalies. En Pere va proposar que com els seus fills ja eren casats i tenia lloc a casa seva, en Quim es podria quedar a viure amb ells durant la temporada castellera. En Quim com sempre, no va dir ni si ni no, per tant ho van donar per fet. La directora hi va estar d’acord.

En Quim havia agafat una mala costum per un casteller, mirar cap a baix; a la alçada de quars, s’aturava i mirava a vall, i llavors li costava seguir pujant. Tenia por, però no precisament de les altures, por a anar més lluny, al desconegut, fins i tot el contacte amb la gent li feia frisança. Tenia que donar el pas, i deixar enrera tota la tristor que duia dins del seu cor. En Pau ja li deia que no tenia que mirar a vall, però sempre, a la alçada de quars feia el mateix, parava i mirava cap a baix.

S’acabava l’estiu, prompte seria Santa Tecla, la patrona dels castellers, la gran diada, volien competir amb la colla gran, fer un castell de nou. Havien superat la mala ratxa de la temporada passada, distribuint d’un altre manera a la gent, fent diferents plànols. La pinya estava ben formada i el pes ben repartit.

Els entrenaments eren quasi diaris però en Quim continuava amb la mateixa mania.

Un dia en Pau, el va agafar a part i li va preguntar si trobava a faltar a la seva mare, al Quim li van brillar els ulls, aleshores en Pau li va dir que quan estigues a dalt de tot del castell, estaria més prop del cel i des d’allà dalt li podria enviar un peto a la seva mare. En Pau li va preguntar si ho havia entès i en Quim per primera vegada va contestar - ! Si ho he entès, ho faré. ! -

Era el 23 de Setembre, dia de Santa Tecla, la diada castellera per antonomàsia. S’havia despertat un dia clar i sense vent, l’Ajuntament estava guarnit amb domassos i la plaça estava plena de gom a gom.

El primer castell que es va enlairar, els quars van tremolar una mica però el van corregir. El van descarregar sense problemes. No era la primera vegada que el feien i la plaça sencera va aplaudir-los molt.

Ara tenien que sortir els de la colla d’en Pau, volien fer un quatre de nou. Era la primera vegada que el feien i la gent estava molt animada. En Pere era el cap de colla i van començar formant la pinya. Es va enlairar la folra i desprès les manilles. Llavors va començar a tocar la gralla, el castell anava pujant esvelt i segur, no tremolava gents, els dosos i l’acotxadora ja quasi estaven al seu lloc. En Quim quant estava a nivell de quars es va aturar, en Pau de baix estant amb les mans al costat de la boca va cridar: !Amunt Quim amunt, prop del cel! I en Quim va repetir - ! Si amunt, al cel. ! – I quan va sobrepassar a l’acotxadora es va fer un peto a la ma, la va tancar, i fent l’aleta va estendre el braç lo mes alt que va pogué, va obrir la ma deixant anar el peto i dient - ! Per tu mare ! –

La plaça va ser un clam, tothom aplaudia, sabien el gran esforç que havien fet i tothom volia recompensar-los com es mereixien.

La colla petita ja tenia doncs enxaneta, ell ja tenia família i mai més va mirar cap a vall, ara mirava amunt, amunt, al cel on sempre hi hauria la seva mare.